Segons les sentències del Tribunal de Justícia de la UE, basant-se en la directiva aus (1979) i en la directiva hàbitats (1992), que obliguen el regne d’Espanya a millorar la protecció sobre les aus, comença un augment de superfície a protegir, que es fa palès a través d’Acords del Govern del 2006 i 2009 (dos acords), que fan incrementar les ZEPA (Zona especial de Protecció d’aus) de la zona regable
El dia 1 d’octubre de 2011, en el marc de la Fira de Sant Miquel, el Col·legi d’Enginyers Agrònoms de Catalunya va preparar una jornada amb el nom que encapçala aquest article i que a jutjar pel nombre d’assistents, 120 persones, va ser de gran interès.
L’interès era per a tècnics, biòlegs, pagesos, futurs regants; i hi havia representants de tots ells, que van demostrar l’interès en el debat enriquidor que es va produir a continuació de l’exposició de les ponències, de polítics, tècnics, conservacionistes, representants dels sindicats i dels regants.
El tema de partida, evidentment, era la superfície a regar amb aigües del Canal Segarra-Garrigues, que en el moment del projecte i declaració d’impacte ambiental del 2002 era de 50.000 ha de reg total (6.500 m3/ha) i de 20.000 ha de reg de suport (1.500 m3/ha en oliveres i ametllers i 3.500 m3/ha en cereal).
A partir d’aquell moment, degut a les sentències del Tribunal de Justícia de la UE, basant-se en la directiva aus (1979) i en la directiva hàbitats (1992), que obliguen el regne d’Espanya a millorar la protecció sobre les aus, comença un augment de superfície a protegir, que es fa palès a través d’Acords del Govern del 2006 i 2009 (dos acords), que fan incrementar les ZEPA (Zona especial de Protecció d’aus) de la zona regable i, per tant, disminuir les àrees de reg dins de la DIA 2002 (Declaració d’Impacte Ambiental). Això obliga a confeccionar una nova declaració d’impacte (DIA 2010) que té en compte la nova superfície a protegir, en total 20.000 ha més, dins d’aquella superfície de reg que ens augurava el Canal Segarra-Garrigues (és a dir suprimint-les de les 50.000 ha de reg total del projecte inicial).
Val a dir que la DIA (declaració d’impacte ambiental) l’aprova el Govern que té les competències ambientals (Catalunya en aquest cas) i suposa el marc en que s’ha de tramitar un projecte, per exemple el Sistema Segarra-Garrigues.
La nova DIA ha intentat treure el màxim profit de les limitacions,amb molta cura, introduint àrees de reg de suport al cereal d’hivern, reg de suport a l’arbrat, regs d’alta eficiència amb condicionants agronòmics (6.500 m3/ha), utilització del regs històrics, etc. Tot això ha suposat més oportunitats de les que podien semblar desprès de les ampliacions de la ZEPA.
Sembla que amb tots aquests ajustaments, la superfície a regar i la zona a protegir es troba ja dins de les exigències de la legislació europea, directives i sentències. Però també s’ha de dir que surt perdent el futur regant, ja que aquelles expectatives que semblava arribaven per a ells i sobretot per les seves comarques queden a un nivell molt inferior. Cal considerar que un reg de suport és un suport però no és un reg real, senzillament transforma una zona àrida en una zona semi-àrida, ja que 1500 m3/ha no són res més que 150 mm de pluja a l’any.
Jo personalment, penso que evidentment s’ha de complir la legislació i, per tant, la forma d’actuar seria, a partir d’allò que tenim, la DIA 2010, posar-la en pràctica,sent capaços de demostrar que amb voluntat, tecnologia i sentit comú,podem fer compatibles els usos agrícoles i els ambientals. Ara bé, això ha de ser fins que vingui el seny i es pugui explicar a la UE, la Comissió, el Parlament europeu, el Consell o qui correspongui, quines són les realitats d’aquest país, fets que ens haurien de permetre reconduir el tema.
Les realitats són primerament que la Plana de Lleida no forma una superfície estanca dins de Catalunya o dins de la península, o dins d’Europa, sinó que forma part d’una de les regions ecològiques que conformen Europa, en concret, de la Mediterrània, i que el que s’ha de protegir són les aus i els hàbitats en el seu conjunt, i no pensant que Lleida és l’últim reducte del món.
Té una importància molt relativa i molt desproporcionada defensar els hàbitats d’unes aus estepàries com la xurra i la ganga, per exemple, que representen 5 i 50 parelles respectivament a la Plana de Lleida, i que a les terres del costat, resta de la Península Ibèrica, són més de 15.000 parelles, d’una i altra espècie. El mateix s’ha de dir d’altres espècies: sisó, esparver cendrós, gaig blau, etc.
Per tant, penso que amb la legislació a la mà,s’ha de complir el que ens permet la DIA 2010, però cal començar ja a preparar tota la nova documentació, treballant conjuntament enginyers, biòlegs, ecòlegs, pagesos, polítics, juristes, etc. per portar-la amb possibilitats d’èxit a la UE i així arribar a donar unes garanties de reg i de riquesa a les comarques de Lleida, recordant que frenar el progrés del país a la creació de llocs de treball que proporcionaria el reg (en la pagesia i en la agro-indústria), no és ser progressista sinó que és ser reaccionari.
Francesc Camino Germà
