Autora: Montse Escutia
Alguna cosa comença a canviar. L’ús sostenible dels recursos és l’únic camí que permetrà sobreviure a les generacions futures i l’agricultura, principal font de contaminació difusa del món, no es pot mantenir al marge. L’agricultura del futur serà ecològica… o no serà.
A la web que el Departament d’Agricultura dedica a la Producció Agrària Ecològica (PAE) es defineix l’agricultura ecològica de la següent forma: “És un mètode d’obtenció de productes agraris i alimentaris que posa un especial èmfasi en la utilització de productes i tècniques el més naturals possibles, excloent totes aquelles que potencialment poden malmetre la qualitat del producte final o el medi ambient en que es realitza aquesta obtenció”.
Hi ha dos aspectes fonamentals que defineixen aquest tipus de mètode:
- per una banda el respecte pel medi ambient
- i d’altra la necessitat d’obtenir aliments de qualitat.
Un i l’altre no són independents. Els aliments que creixen en un entorn ambientalment sa són clarament de més qualitat que aquells obtinguts en ambients forçats i allunyats del cicles naturals de la vida.
Respecte pel medi ambient
La primera diferència, la que estableix la base de totes les tècniques que s’apliquen, és considerar l’espai agrari com un ecosistema.
Conegut amb el nom d’agroecosistema en ell es donen els mateixos processos ecològics que en altres formacions vegetals:
- cicle de nutrients,
- interacció depredador-presa,
- competència,
- comensalisme,
- etc.
Cal aprofitar els mecanismes que ens dona la natura per aconseguir el màxim de productivitat sense posar en perill en el futur la capacitat productiva del sòl.
– L’experiència ha posat de manifest que la manca d’aports de matèria orgànica al sòl juntament amb un excés de treball amb maquinària pesada genera compactació, pèrdua d’estructura i erosió.
– L’agricultura basada en adobs químics és molt productiva a curt termini però posa en perill la viabilitat dels sòls a llarg termini.
Però no només preocupa l’erosió del sòl. La lluita contra l’erosió genètica també és un dels pilars d’una agricultura respectuosa amb el medi.
El monocultiu i l’ús d’herbicides has contribuït a una pèrdua de biodiversitat que ens alguns casos és dramàtica. Milers de varietats autòctones, adaptades a condicions diverses, s’han perdut en pocs anys. I amb elles la saviesa dels pagesos que les van seleccionar.
Els sistemes agraris ecològics són per definició biodiversos i s’apliquen tècniques diferents per a oferir el màxim de diversitat biològica: rotacions, associacions, cobertes vegetals permanents, manteniment de cledes i bandes boscoses, integració d’agricultura i ramaderia, etc.
També les produccions ramaderes cerquen proporcionar als animals condicions semblants a les que tindrien en un estat natural: espai per moure’s, aigua neta, accés a pastures i alimentació natural.
Aliments saludables
Un dels aspectes més controvertits de l’alimentació ecològica és si aquest tipus d’aliments són o no més sans que els obtinguts per altres mètodes de producció.
Cada cop que un estudi científic demostra que ho són, apareix un altre dient que no existeixen diferències significatives. De fet, la pròpia normativa prohibeix en l’etiquetatge fer referència a aspectes relacionats amb salut i nutrició.
Hi ha algunes evidències però que estan clarament demostrades: d’una banda tenen un major contingut de matèria seca doncs el seu creixement no està forçat. Per tant, per un mateix pes alimenta més un producte ecològic.
La possibilitat de trobar residus de pesticides en un producte ecològic és molt més petita. No és impossible doncs avui dia trobem residus de pesticides fins i tot a l’aigua de pluja. Els estudis que realitza anualment l’Agencia Europea de Seguretat Alimentaria (EFSA) ho demostren. En els resultats del 2008, 35,7% de les mostres convencionals tenien residus mentre que només el 0,9% de les mostres ecològiques en tenien.
I per últim el contingut de nutrients secundaris o fitonutrients és superior en els aliments ecològics. Aquestes substàncies es coneixen pel seu poder antioxidant i protector davant de les malalties degeneratives. Les plantes els produeixen com a mecanisme de defensa davant de condicions adverses o atacs de plagues a les que, en general, aquest tipus de cultiu, estan més sotmesos doncs es potencia la seva resistència natural.
Una agricultura regulada i controlada
L’agricultura ecològica és un sistema oficial a la UE des de 1992 i està regulada segons el Reglament CE 834/2007. Per això els productors que s’acullen a aquest sistema estan registrats a un organisme de control i sotmesos a un control i una certificació.
El control implica com a mínim una visita d’inspecció un cop a l’any i assegura la traçabilitat de tota la cadena alimentària des de la producció fins als consumidor. Els organismes de control poden ser públics com en el cas de Catalunya (i altres CCAA espanyoles) o privat com a molts països europeus i alguns llocs d’Espanya com Andalusia.
Altres llocs de món com EEUU, Suïssa o Japó tenen les seves pròpies normatives.
A nivell mundial té un pes important IFOAM, la Federació de Moviments d’Agricultura Ecològica. Aquest organisme promou la difusió de l’agricultura ecològica, actua de lobby per a que es tingui en compte en totes les decisions polítiques que afecten la producció agrària a nivell mundial i vetlla per a que les diferents reglamentacions compleixin uns requisits mínims.
L’agricultura ecològica a Catalunya
Catalunya va ser pionera en el desenvolupament de l’agricultura ecològica a l’Estat espanyol. Als inicis va anar de la mà de grups de consumidors naturistes i vegetarians que cercaven aliments lliures de residus. Poc a poc es van anar afegint explotacions familiars, moltes de les quals encara empraven tècniques tradicionals i a les que els era relativament fàcil encaixar dins dels seus principis.
També ha estat una sortida per als joves que han volgut continuar portant l’explotació familiar i han vist en l’agricultura ecològica una aposta de futur.
Tot i que a nivell de superfície conreada hi ha altres comunitats autònomes que ens superen en escreix (indubtablement degut a una aposta decidida del govern autonòmic corresponent com en el cas de la Junta d’Andalusia), som capdavanters en transformació agroalimentària, comercialització i consum.
La demanda de productes agraris de qualitat i produïts localment va en augment. Per això, al nostre país, l’agricultura ecològica es presenta com a una oportunitat per a la pervivència de l’activitat agrícola i econòmica en zones rurals. Especialment si es té en compte que s’adapta perfectament a les cada dia majors exigències de respecte pel medi ambient que s’inclouen en les directives que ens arriben d’Europa.
Actualment un 5% de la superfície agrària catalana es destina a la producció ecològica. Les llistes del CCPAE inclouen, amb dades del 2010, un total de 1639 operadors, 1247 dels quals són finques agrícoles i/o ramaderes i 692 empreses elaboradores o comercialitzadores. Tot plegat una facturació de 85,7 m€ el que suposa un 10% més que l’any anterior. Això implica que en els darrers 10 anys s’han multiplicat per quatre i amb un augment constant any darrera any.
Tenint en compte que les estadístiques generals del sector agrari es mouen des de fa temps en sentit contrari, és clar que l’agricultura ecològica és una bona alternativa per tirar endavant moltes de les explotacions agropecuàries.
Pot l’agricultura ecològica alimentar al món?
Aquesta és la pregunta fonamental que acostuma a plantejar-se als defensors d’aquest sistema de producció agrària. Sovint s’ha volgut vendre l’agricultura ecològica com un tipus d’agricultura marginal, amb un component filosòfic important, per a uns quants neorurals, consumida per hippies o yuppies i sense cap possibilitat d’universalitzar-se i assumir la producció global d’aliments al món.
Potser podríem formular la pregunta al revés: ha pogut l’agricultura convencional, química o industrial solucionar la fam al món? És evident que no. Ja portem uns quants anys i la fam al món no para de créixer. Lluny de posar solució el problema s’ha incrementat: sòls erosionats, aigües contaminades, gran dependència per part dels agricultors que es veuen obligats a pagar llavors, adobs i pesticides a preus cada cop més elevats, camperols endeutats i obligats a abandonar les seves terres i el sector agrari en crisis permanent.
Un estudi portat a terme al 2006 per científics de la Universitat de Michigan en el que es modelitza la capacitat de producció d’aliments en el conjunt de terres agrícoles del món, demostra que seguint tècniques d’agricultura ecològica es podria alimentar a tota la població mundial actual i inclús més sense posar noves terres en cultiu.
Independentment de si es vol assumir o no com a certs els resultats d’aquest estudi, la segona prioritat estratègica de la FAO és “avançar cap a sistemes més sostenibles de producció i consum d’aliments”. La FAO parla ara de “Intensificació Sostenible de la Producció Agrària” i amb el seu programa posat en marxa al 2011 “Save and grow ” adopta i promou tècniques com els adobs orgànics, les rotacions de cultiu, el control biològic o la recuperació de recursos fitogenètics.
Alguna cosa comença a canviar. L’ús sostenible dels recursos és l’únic camí que permetrà sobreviure a les generacions futures i l’agricultura, principal font de contaminació difusa del món, no es pot mantenir al marge. L’agricultura del futur serà ecològica… o no serà.
