Autor: Santiago Planas de Martí
En la producció industrial i en la gestió empresarial s’aplica el terme re-enginyeria quan s’estableix un procés de millora destinat a ajustar els costos operatius, incrementar la satisfacció dels clients i, en definitiva, guanyar competitivitat.
En la producció industrial i en la gestió empresarial s’aplica el terme re-enginyeria quan s’estableix un procés de millora destinat a ajustar els costos operatius, incrementar la satisfacció dels clients i, en definitiva, guanyar competitivitat.
Podem parlar igualment de re-enginyeria del sector agrari, necessitat també en el seu conjunt d’aconseguir idèntics objectius. Fem la reflexió a partir d’un fet concret, quasi irrellevant, però que denota necessitats de canvi, tot i fent una visió retrospectiva.
Des de fa poc temps, les principals fires de maquinària agrícola han passat a tenir caràcter bianual. Els fabricants ja no tenen interès per exposar any rere any, ja que la relació cost-benefici no els hi és avantatjosa. Aquest posicionament es qüestionat lògicament pels promotors de les fires ja que temen per la supervivència d’un sistema de llarga tradició, en alguns casos, centenària.
La mecanització, exemple de re-enginyeria permanent
Situem-nos a Lleida, al 1921. Sota els auspicis del borgenc Pere Mias i Codina, a les hores con-seller d’Agricultura, i d’en Carles Pi i Sunyer, director de l’Escola Superior d’Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya i, més tard, conseller de Finances i ministre de Treball, es va celebrar amb molt d’èxit una gran prova pública de tractors. Hi van participar fins 24 marques, la majoria estrangeres. Durant deu dies, els tractors van ser minuciosament avaluats, un a un, per la qualitat del treball amb l’arada i la seva eficiència en el consum de combustible.
Eren els principis de la mecanització. La imatge adjunta reprodueix la portada del llibret editat per l’ocasió, de gran interès per la historiografia agrària.
Però l’agricultura catalana no es va tractoritzar fins l’arribada de les dècades dels anys 60 i 70. Durant aquest període, es van incorporar anualment prop de 5.000 tractors nous a les explotacions agràries de Catalunya.
A finals dels 70, les vendes ja van començar a minvar. Solament, a finals dels 80, coincidint amb el període inicial de l’adhesió d’Espanya a la CE, es va produir un repunt.
D’ençà l’any 2009, les vendes de tractors nous a Catalunya no han superat el miler d’unitats. Hauríem de tornar als anys 50 per trobar xifres similars. Veiem al gràfic adjunt el detall de les dades de l’evolució de les inscripcions de tractors al registre oficial de maquinària agrícola que reprodueixen de forma ajustada les vendes anuals de tractors.
D’ençà el 1946, primer amb estadístiques fiables, fins el 2011, s’han registrat un total de 142.371 tractors nous a Catalunya. L’esforç del sector agrari ha estat molt important, fins i tot excessiu, ja que no sempre la dimensió del parc ha estat en consonància amb les necessitats reals. Per això, els costos unitaris d’utilització han resultat excessius i els resultats econòmics de les empreses agràries s’han vist en part compromesos en haver de fer front a unes despeses no del tot justificades.
Avui ens queda molt enrere el període de la mecanització de l’agricultura ja que la inversió en màquines agrícoles es te com a objectiu la renovació dels actius. D’altra part, també està can-viant l’organització dels treballs mecanitzats. Les empreses agràries són menys autosuficients i, per contra, les empreses de serveis agraris tenen cada cop més protagonisme, executant treballs de tota índole: parcel·lació, moviments de terres, treball del sòl, sembra, plantació, esporga, distribució de fertilitzants, aplicació de fitosanitaris, recol·lecció i transport.
Un gran empresari agrari explicava recentment que ha prescindit totalment de les màquines pròpies. Fa temps que contracta tots els treballs i n’està molt satisfet de la decisió. Les empreses de serveis adquireixen flotes de tractors i màquines agrícoles, en detriment de les inversions de les empreses agràries. Aquesta tendència sembla irreversible. L’agricultura adopta pautes de l’organització industrial.
Tot això ha vingut acompanyat d’un interessant canvi tecnològic. Els tractors actuals són més potents, versàtils, ergonòmics, segurs i altament tecnificats. Tenen gran capacitat operativa, gràcies a la tecnologia embarcada, consumeixen menys gasoil i són molt precisos en el seu treball. Alguns estan preparats per a l’autoguiat amb GPS. La cabina té l’aspecte d’una petita sala de comandament o d’una oficina rodant. La inversió en un tractor mitjà pot significar entre els 45.000 i 60.000 €. És una decisió que cal sospesar molt bé.
Davant d’aquest nou panorama, és natural que les multinacionals dels tractors modifiquin l’estratègia comercial.
Els desafiaments d’avui
Avui l’escenari és molt diferent del de l’etapa de la mecanització. El sector agrari té altres reptes, tant o més decisius. A escala planetària, satisfer plenament la demanda mundial d’aliments. Aquest repte era, fins fa molt poc, lluny de tot plantejament realista. Però avui, en som ben coneixedors dels dèficits que encara no permeten suplir les necessitats de la població. Ens referim tant als estructurals (relacions internacionals injustes i absència de governança en molts països deficitaris), com els tècnics (necessitat de majors garanties en la producció i la distribució d’aliments).
Tanmateix, coneixent les causes, disposem de més garanties per resoldre aquests dèficit, àdhuc tenint en compte que, segons la ONU, el món arribarà als 9.500 milions de pobladors a mitjans del s XXI.
Afortunadament per nosaltres, a l’entorn més proper, el repte del subministrament ja pertany al passat. Avui, a Catalunya, hem d’adreçar els esforços a adaptar el sistema productiu als canvis de la globalització i als de la crisi econòmica i social que travessem si volem mantenir el sector dins els capdavanters de l’economia (20% del PIB a Catalunya).
Dit això, probablement no ens equivoquem gaire si afirmem que, a dia d’avui, entre els reptes més rellevants del sector agroalimentari català s’hi troben els que s’apunten a continuació.
L’encaix definitiu dels regadius
L’endegament efectiu de tot el sistema del Canal Segarra-Garrigues i la renovació dels regadius tradicionals. L’aigua esdevé un instrument estratègic per l’equilibri territorial ja que possibilita una agricultura amb capacitat de competir en els mercats internacionals. Cal garantir la disponibilitat d’aigua per als regadius, però atenent la dificultat creixent per satisfer la demanda hídrica dels altres sectors (indústria i serveis). Màxima eficiència en la utilització de l’aigua i possible alliberament de dotacions per pal·liar les puntes de dèficit recurrent de la conurbació de Barcelona.
Relacionat amb l’endegament del Segarra-Garrigues, resta pendent la resolució de la declara-ció com a ZEPA d’una part molt important de la superfície regable, aproximadament el 50%. Aquesta limitació suposa noves dificultats tècniques, econòmiques i socials, algunes difícilment salvables, per al conjunt del Canal. És del tot necessari que es replantegin les afectacions i que no es renunciï a les màximes potencialitats d’una obra llargament esperada i d’elevadíssim cost, encara més fefaent en el moment actual.
La tecnologia (enginyeria) tindrà aquí un rol molt rellevant, aportant excel·lents solucionsper compatibilitzar un model d’elevada productivitat agrària amb la sostenibilitat ambiental del conjunt del territori. Aquest element, que irromp amb molta força, s’està aprofitant deguda-ment en zones capdavanteres, per exemple als Països Baixos on es pràctica un model d’elevada intensificació en un medi continu humit.
Els costos de les matèries primeres de la ramaderia intensiva
Els pinsos s’han encarit de tal forma que avui suposen més del 65% dels costos totals de la producció intensiva de porcs, el subsector que més contribueix al conjunt de l’agricultura catalana. Tot fa pensar que la tendència es mantindrà els propers anys i que, per tant, ens trobem front a un problema estructural.
Transportar el blat de moro i la soja produïts als EEUU o al Brasil, des dels ports de Barcelona o Tarragona, fins les nostres fàbriques de pinso, és el doble de car que transportar gra produït a l’Urgell. També és quatre vegades més car que fer-ho travessant el Pirineu per proveir-nos de blat de moro i ordi procedent del potent sistema cerealístic del midi francès.
Aquest fet és tot un estímul per a treure’n el màxim profit dels regadius, destinant-los en bona part a la producció de proximitat de cereals, estalviant transport i reduint la petjada de carboni. La producció de regadiu de cereals d’hivern i de panís continuarà sent un gran negoci que hem d’internalitzar degudament. Major grau d’aprovisionament de la ramaderia intensiva, associat també a la incorporació d’avenços tecnològics.
Aquest és el cas de la bioenginyeria aplicada a l’obtenció de noves varietats, adaptades a les nostres necessitats i altament productives. És indubtable el benefici de les varietats de panís que incorporen el gen MON810 que els hi confereix resistència a les plagues que difícilment podem controlar amb mitjans químics.
Els assaigs varietals de panís que anualment realitza l’IRTA mostren que justament aquestes varietats es situen entre les més productives (vegeu referència al final), alhora que eludeixen la utilització de quantitats ingents d’insecticides que tradicionalment s’apliquen a les varietats tradicionals, a la sembra i en etapes vegetatives posteriors, comportant un elevadíssim potencial contaminant dels sols, dels aqüífers i de l’atmosfera.
La participació en el conjunt de la cadena de valor
Disposem de molts bons exemples de com la producció participa degudament del valor afegit en la transformació industrial i la distribució final. Segurament el més paradigmàtic és el de la Corporació Alimentària de Guissona.
En la seva singladura que ja ultrapassa el mig segle, ha bastit un potent sistema d’internalització de valor que va de la parcel·la i la granja fins la taula dels consumidors. La facturació total del grup, en l’exercici 2011, ha superat els mil milions d’euros, quantitat insòli-ta dins el sector agroalimentari. Entre d’altres factors, això és possible gràcies a un model d’integració horitzontal de negocis estratègics (bancari i energètic, a una logística potent i a una àmplia xarxa de distribució de productes elaborats, configurada per centenars d’establiments ubicats a les ciutats i viles de tot el país.
Podem afegir també altres casos d’èxit, alguns d’ells especialment adreçats als mercats exteriors, en els diferents subsectors: fruits secs, olis, vins i caves, fruita i derivats, làctics i derivats, carns i embotits, pastisseria i dolços, … Reviuríem així els certàmens de la Fira Alimentària on bianualment s’ofereixen al món sencer els productes de la indústria alimentària espanyola i europea.
Alimentària és una gran plataforma catalana i espanyola, al mateix nivell del SIAL a París, de l’ANUGA a Colònia o, salvant les diferències, del Fancy Food als EEUU. La participació en aquests certàmens, juntament amb estratègies comercials intel·ligents i perseverants, propicia que les empreses productores es posicionin en els trams finals de la cadena, on els marges són molt més substanciosos i, alhora, la competència s’exerceix amb tota rotunditat.
Novament la tecnologia avançada és a la base del sistema de producció. Com a exemple, no-més la constant evolució dels processos d’elaboració, envasat conservació, transport i distribució final amb els qual operen actualment les indústries de transformació de la fruita o de transformació càrnia (elaborats, precuinats, IV i V gamma, …).
Els equips humans que desenvolupen nous processos i productes són necessàriament multi-disciplinars, incorporant enginyers, biotecnòlegs, nutricionistes, especialistes en tècniques de mercat i també en salut pública. Tot un repte que requereix de bones capacitats per a gestio-nar la complexitat i la innovació.
Tractors o remolcs?
Capacitats, aptituds i, també, actituds. Tornem a la maquinària agrícola a la que al·ludíem al començament. En el nou escenari, volem ser tractors o remolcs? Portar o deixar-nos portar? El tractor permet moure’s autònomament, decidint destí i trajecte. El remolc no te cap capacitat de control.
L’agricultura és troba en canvi permanent que exigeix la constant adaptació de tots els agents, públics i privats. Cal per tant una profunda reflexió sobre el rol de les nostres institucions de R+D associades al sector agroalimentari, de l’administració pública i de les polítiques agràries dels propers anys, per que, segurament res tornarà a ser com ha estat en els darrers decennis.
Els empresaris del sector, agricultors, ramaders, industrials, han de ser els veritables actors dels canvis, tot i posant en valor les infraestructures i el know-how que s’ha anat proveint, fins avui, principalment, des del sector públic. Més protagonisme, més contribució privada i molta més complicitat pública-privada. Amb tota certesa, encetem l’etapa en la qual l’accent és a la “I” d’innovació o la “R” de re-enginyeria).
Som capaços de respondre a aquesta nova realitat? Més que mai depèn de les nostres capacitats per a entrellaçar interessos i de la nostra adaptabilitat, tenacitat i esforç. Tal com van fer els nostres predecessors als inicis de la mecanització del camp. Els atributs que acabem d’esmentar són precisament els propis dels tractors. Els remolcs simplement es deixen portar.
Santiago Planas de Martí
Director científic
Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida
Informació relacionada
Anòn. (1921) Concurs de tractors de Lleyda. Mancomunitat de Catalunya. Institut de Mecànica Agrícola Aplicada. 20 pg. (es pot consultar a les biblioteques de ETSEA de Lleida i de l’ESA de Barcelona).
Serra, J et al. (2012) Varietats de blat de moro per a gra. Resultats de l’experimentació a Catalunya. Dossier tècnic 54:3-15. www.ruralcat.net/web/guest/dossier-tecnic/-/journal_content/2002/10136/3817492/dt-54:-conreu-de-panis-per-a-gra-190312
García Olmedo, F (2009) El ingenio y el hambre. Ed. Crítica. 289 pàg.
Fotografies
De l’autor de l’article.
