Des de l’aparició de les primeres ciutats, el ser humà sempre ha tingut necessitat d’envoltar-se de plantes, bé sigui per tal de satisfer les necessitats bàsiques d’alimentació i medicinals, o bé senzillament per la necessitat de millorar les condicions de benestar.
Des de l’aparició de les primeres ciutats, el ser humà sempre ha tingut necessitat d’envoltar-se de plantes, bé sigui per tal de satisfer les necessitats bàsiques d’alimentació i medicinals, o bé senzillament per la necessitat de millorar les condicions de benestar. Aquí cal entendre benestar com a concepte ample, que inclou des de la necessitat d’ombratge fins al plaer estètic.
Mentre les ciutats tenien una extensió diguem-ne que raonable, les zones periurbanes s’encarregaven d’abastir-les i per tant, les plantes eren conreades, com ho son encara actualment en la seva majoria, sobre el sòl natural. Diuen que quan no hi ha necessitat, les coses es fan com sempre s’han fet i les innovacions tecnològiques escassegen. Mentre l’agricultura s’anava intensificant, la jardineria urbana es nodria de sistemes tan antics com ho poden ser els de reg dels jardins àrabs de l’Alhambra. Tanmateix els primers jardins penjants daten del segle VII a.C. a Babilònia, i cal que passin uns quants segles per a retrobar jardins penjants com els de l’edifici de Fargas i Tous a la Diagonal de Barcelona (ara edifici Planeta). Això si, incorporant aquesta vegada les tècniques dels cultius hidropònics i del cultiu en substrat, que no tenen ni un segle d’antiguitat des que van ser introduïts a Califòrnia als anys 1920.
Un nou concepte d’horticultura està apareixent a mesura que els éssers humans tendeixen a agrupar-se cada cop més en comunitats urbanes. Segons un estudi de les Nacions Unides de 2009, l’any 2050 la majoria de la població viurà a les ciutats. Mentre al 1950, el 28.83 % de la població mundial vivia en ciutats; l’any 2000 hi vivien el 46.40 %, i s’espera que ho faci el 68.70 % l’any 2050. Quan considerem les regions més desenvolupades, d’ Europa, Amèrica del nord, Nova Zelanda, Austràlia i Japó, la perspectiva per al 2050 és que el 86.24 % de la població visqui en entorns urbans.
Així doncs, mentre les ciutats creixen, cada cop hi ha menys superfície disponible per a la jardineria. Per aquesta raó, noves superfícies que fins ara no havien estat considerades, com les façanes, els terrats o els interiors dels edificis afegeixen nous espais als quals hom pot fer-hi créixer plantes. Aquí trobem nous tipus de jardins i horts urbans: les cobertes enjardinades, les parets verdes o jardins verticals, les granges verticals o els jardins penjants, tots ells amb la particularitat que fan servir les tècniques de la hidroponia i del cultiu fora sòl per tal d’ampliar la superfície útil per a la jardineria i la horticultura, sense augmentar l’ús del sòl, gaudint alhora dels avantatges mediambientals, econòmics i socials de les plantes.
De fet, només cal veure els nous projectes arquitectònics per a adonar-se’n que les plantes hi son plenament integrades. Això implica que s’hagi de desenvolupar tota una sèrie de tècniques de cultiu que permetin fer-les viure en unes condicions de vegades inhòspites per a les plantes.
Hi ha qui posa en dubte que calgui conrear dins de les ciutats. De fet en trobarem tants detractors com persones que hi creuen cegament. Mentre uns estan a favor del cultiu de proximitat, el quilòmetre zero, altres s’esmercen a argumentar que el cost energètic de cultivar en entorns urbans és molt superior al del transport des de les zones periurbanes. Sigui com sigui, el debat és obert i la realitat és que cada vegada hi ha més horts urbans, hidropònics o bé sobre sòl, més cobertes enjardinades i més jardins verticals.
Hi ha uns beneficis clars d’emprar vegetació a les ciutats; les plantes mitiguen l’efecte d’illa de calor urbà, aïllen parets i teulades de manera que fan que s’estalviï energia en l’escalfament i refredament d’edificis; les plantes també aïllen acústicament, reduint significativament les molèsties degudes al soroll del trànsit. La vegetació regula l’escòrrec d’aigua cap al clavegueram i millora la qualitat de l’aire en fixar compostos orgànics volàtils que són contaminants. A més, augmenta la biodiversitat proporcionant hàbitats per la flora i la fauna, millorant la sensibilitat mediambiental de la població.
Tots aquests avantatges es poden realçar si s’hi afegeix una gestió sostenible de les estructures verdes, incloent-hi el control biològic de plagues i malalties, de la nutrició, implementant tècniques de baix consum d’aigua, evitant els vessaments de drenatges, recirculant l’aigua de reg, gestionant mitjançant la pròpia vegetació les aigües residuals i utilitzant productes reciclats i reciclables per a la construcció d’aquestes estructures vegetals.
Créixer en un entorn urbà implica problemes mediambientals diferents per a les plantes, on les condicions per al seu desenvolupament solen ser hostils. Els enginyers agrònoms estem acostumats als cultius hidropònics en entorns controlats, en hivernacles, en sacs de cultiu, testos o bancals. Mentre que per al cultiu protegit durant les darreres dècades s’ha desenvolupat molta tecnologia, quan es movem fora d’un entorn controlat, com és cultivar sobre els edificis, es necessitarà molts avenços des dels punts de vista científic i tecnològic per tal d’augmentar l’eficàcia i el control dels sistemes amb el mínim consum de recursos.
Cultivar en petits volums de substrat, a uns quants metres d’alçada, exposant les plantes a diferents taxes d’evapotranspiració i de lluminositat, exposades a vents i en alguns casos aerosols marins esdevé tot un repte. En aquestes condicions cal aplicar-hi molts coneixements, de vegetació, reg, llum, fisiologia, control de plagues i malalties, substrats de cultiu, nutrició, entre d’altres que ens han d’ajudar a optimitzar els sistemes. Sensors de qualitat de l’aigua, nutrició, llum, reg, sistemes interactius i intel·ligents, tot això obre un nou ventall de necessitat de coneixements i un repte per als futurs enginyers agrònoms.
