Benvolgudes i benvolguts companys,
Estava fent un repàs de les nostres activitats del darrer any per a incorporar-ho a la Memòria Anual i m’he adonat que, en aquestes circumstàncies, el 2019 em sembla molt llunyà ara que ja fa uns quants dies que molts estem confinats a casa pel COVID-19. Potser si he de dir alguna cosa del darrer any és que va ser l’últim en que les coses van ser “normals”. Almenys, tan normals com havien estat les darreres dècades, amb canvis tecnològics, sí, amb noves eines, també, però on cada innovació seguia una cadència que ens anava abocant a fer passos endavant de manera tan pausada com inconscient, sobretot en el que respecta a la sostenibilitat i a la prevenció del canvi climàtic.
Ara, però, la cadència s’ha trencat del tot. El sacseig ha estat ferotge i tot allò que crèiem que algun dia podria passar (em refereixo sobretot a la revolució tecnològica) ha passat de cop. Tot d’una estem treballant des de casa, modificant les pautes d’organització, de distribució, de consum o de producció com si ho haguéssim fet tota la vida. Ens reunim virtualment i treballem a distància. Hem deixat de banda les coses intranscendents ara que finalment ens hem adonat de quant innecessàries eren. I ho estem aconseguint!
En un univers paral·lel, metges, infermers, serveis de seguretat, entre molts d’altres campions, tenen una lluita titànica per salvar-nos a tots, per intentar que el virus no s’encomani i que els que emmalalteixen puguin tornar a casa quan abans millor. I tot d’una, enmig d’aquest garbuix de sirenes i corredisses, ens n’adonem que hi ha uns personatges oblidats, que viuen on ningú no hi vol viure, que envelleixen a marxes forçades i que quan es queixen, ens molesten com mai omplint-nos els carrers de tractors. Són els nostres pagesos, els que romanen ara en silenci mentre ens omplen les prestatgeries dels comerços amb els aliments tant necessaris mentre correm a acaparar totes aquelles viandes massa temps menyspreades, no fos cas que el rebost ens quedés buit.
La roda continua gràcies als qui són a les fetoroses granges, als qui aixequen polsegueres mentre llauren, als qui ploren en silenci i quan alcen la veu ens fan nosa. I també continua la roda gràcies als transportistes, als emmagatzemadors, als processadors, als envasadors, als repartidors, als botiguers, a totes aquelles persones que formen la cadena agroalimentària de la que la nostra professió se’n sent tan orgullosa.
Sempre havíem estat necessaris, però potser mai com ara ens n’havíem adonat que ho érem tant. Moltes enginyeres i enginyers agrònoms passen el seu dia a dia durant el confinament dirigint i organitzant sobre el terreny tota aquesta producció i tramesa de carns, fruites i verdures cap a les nostres llars.
A totes vosaltres, enginyeres i enginyers agrònoms que esteu al peu del canó fent que puguem menjar cada dia, moltes gràcies!
Silvia Bures
Degana
