Aquesta estratègia aborda un dels problemes fonamentals per a la conservació de la natura a Espanya: el deteriorament dels ecosistemes i els seus serveis, així com la seva fragmentació, fruit de 50 anys d’alteracions.
Objectiu
L’objectiu de les seves metes és restaurar ecosistemes danyats i consolidar una xarxa de zones naturals i seminaturals terrestres i marines totalment funcionals i connectades a Espanya per a l’any 2050.
Va acompanyada d’una guia metodològica per a la identificació de la infraestructura verda a Espanya, i compta amb 50 línies d’actuació per al desenvolupament, tant el Govern com les comunitats autònomes, hauran de posar en marxa accions en l’àmbit de les seves competències i fer seguiment periòdic de les mateixes.
Serà clau per crear solucions basades en la naturalesa enfront dels impactes del canvi climàtic i per recuperar la biodiversitat a Espanya, on només el 9% d’hàbitat i el 21% de les espècies es troben en bon estat de conservació
El Consell de Ministres, a proposta del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, ha aprovat el 27 d’octubre 2020 l’Estratègia Nacional d’Infraestructura Verda i de la connectivitat i Restauració Ecològiques, una eina de planificació fonamental per identificar, conservar i recuperar els ecosistemes danyats de tot el territori espanyol i connectar-los entre si. El pla aprovat pel Consell de Ministres constitueix un full de ruta fonamental per a la recuperació verda en qüestions de biodiversitat, així com un instrument per atraure inversions en aquesta matèria en les pròximes dècades.
Estratègia
L’Estratègia aborda un dels problemes fonamentals per a la conservació de la natura a Espanya: el deteriorament dels ecosistemes i els serveis que ens presten, així com la seva fragmentació. Per abordar-lo, es posaran en marxa una sèrie d’actuacions de gran calat, en el curt, mitjà i llarg termini, a executar per les diferents administracions, amb l’objectiu de consolidar una xarxa coherent de zones naturals i seminaturals totalment connectades a Espanya per al any 2050.
Aquesta xarxa assegura el bon estat dels ecosistemes i, amb això, el proveïment dels serveis que ens presten, així com la connectivitat ecològica necessària per prevenir l’aïllament genètic de les espècies de fauna i flora, facilitar les migracions i, en definitiva, mantenir una biodiversitat sana i resilient als impactes del canvi climàtic.
La infraestructura verda és multifuncional perquè ofereix múltiples beneficis en un mateix àmbit territorial. Aquestes funcions poden ser de tipus ambiental (conservació de la biodiversitat, restauració, o connectivitat ecològica); social (millora del medi rural i foment de les seves oportunitats o espais verds per al gaudi de la població); econòmiques (creació d’ocupació, minoració de costos per mitigació dels impactes del canvi climàtic o serveis que aporten els ecosistemes); o polítiques (desenvolupament regional o local, lluita contra el canvi climàtic, gestió del risc de catàstrofes, aigua, agricultura o silvicultura), entre d’altres.
L’Estratègia marca les directrius per a la identificació i conservació dels elements que componen la infraestructura verda del territori espanyol i perquè la planificació territorial i sectorial que realitzin totes les administracions públiques integri aquest concepte i el tingui en compte en la planificació a tots els nivells per part de Govern central, comunitats autònomes i ajuntaments. A més, compta amb dates fita per fer seguiment del seu compliment.
Amb aquesta Estratègia, el Govern fa una aposta important per les solucions basades en la naturalesa per fer front als impactes de l’canvi climàtic, ja que s’han demostrat, en general, més rendibles que altres solucions tecnològiques.
PÈRDUA DE BIODIVERSITAT A ESPANYA
Una manifestació d’aquesta pèrdua de biodiversitat és, per exemple, l’estat de conservació dels tipus d’hàbitat i les espècies: només el 9% dels primers i aproximadament el 21% de les segones es troben actualment en estat favorable, segons les dades de l’informe nacional d’aplicació de la Directiva Hàbitats a Espanya (període 2013-2018).
Pel que fa als tipus d’hàbitat, els que presenten un estat més desfavorable són els ecosistemes costaners, els aquàtics epicontinentals, els boscos, els roquissars i tarteres i, sobretot, les torberes; pel que fa a les espècies, són els mamífers i, sobretot, els peixos, els que es troben en una pitjor situació. Tant per als tipus d’hàbitat com per a les espècies, la situació és especialment desfavorable en les regions biogeogràfiques atlàntica i mediterrània.
SERVEIS DELS ECOSISTEMES
Els serveis dels ecosistemes són els beneficis que la societat obté dels mateixos, i inclouen serveis d’abastament (aigua dolça, aliments o energia, per exemple), serveis de regulació (depuració d’aigua dolça, la regulació climàtica o la pol·linització, entre altres) i serveis culturals (com les activitats recreatives, el turisme o el mateix gaudi estètic).
La demanda d’aquests serveis augmenta cada vegada més, amb una petjada ecològica que sobrepassa la capacitat planetària d’sostenir-nos, a el mateix temps que augmenta la degradació dels ecosistemes. A Espanya, el 45% dels serveis dels ecosistemes avaluats s’han degradat o s’estan usant de forma poc sostenible, sent els serveis de regulació dels més negativament afectats.
EL PROBLEMA DE LA FRAGMENTACIÓ D’ECOSISTEMES
En l’actualitat, el 30% del territori de la Unió Europea presenta un grau de fragmentació entre moderat i alt. Cada any s’ocupen més de 1.000 km² de territori per a la construcció d’habitatges, usos industrials, carreteres o fins recreatius, segons dades de l’Agència Europea de Medi Ambient. Espanya comparteix aquesta tendència, i pateix un procés continuat de fragmentació d’ecosistemes des de fa dècades.
La fragmentació dels ecosistemes està causada fonamentalment per canvis en els usos de terra i per la construcció de barreres locals com urbanització, intensificació agrícola, canvis en la coberta vegetal, infraestructures lineals de transport, preses i assuts, canals, tanques cinegètics, línies elèctriques , alineació d’aerogeneradors i barreres marines com ports, espigons, canonades, etc. Totes aquestes actuacions condueixen a la pèrdua de connectivitat i permeabilitat ecològiques i, al seu torn, a la disminució de la biodiversitat.
En els últims 50 anys, el nostre país ha patit un procés accelerat i sense precedents d’alteracions com a conseqüència de l’increment de la població -que ha crescut un 67% des de mitjans de segle XX-, i un model de desenvolupament poc sostenible, que han portat a dràstics canvis d’ús de terra, que constitueixen actualment el principal impulsor directe subjacent a la deterioració dels ecosistemes i la pèrdua de biodiversitat a Espanya.
Tot i que Espanya és un dels estats membre de la UE en què és possible trobar grans i més nombroses extensions de territori en un estat natural o seminatural, la densitat d’infraestructures ascendeix a 0,61 quilòmetres per cada quilòmetre quadrat de superfície , superant el llindar considerat crític de 0,60, a partir d’el qual es comença a perdre la funcionalitat natural de l’paisatge i els ecosistemes deixen de prestar els seus serveis.
Actualment no existeix un diagnòstic global i complet de la connectivitat del territori a Espanya, o del grau de fragmentació. Sí que se sap que els valors de fragmentació són més elevats al llarg de la costa i al nord-est peninsular, i que la fragmentació dels ecosistemes i, per tant, la pèrdua de connectivitat i permeabilitat ecològiques, van en detriment de la biodiversitat i la salut del territori.
UNA XARXA PER RESTAURAR I CONSERVAR
La Meta 0 de entre les 8 que configuren l’Estratègia, descrita amb aquest número per ser prioritària i prèvia a la resta, és identificar i delimitar espacialment la xarxa bàsica, a diferents escales, de la infraestructura verda a Espanya. La xarxa haurà de comptar amb elements que destaquin pel valor de la seva biodiversitat, per la seva destacada provisió de serveis ecosistèmics, o bé pel seu caràcter com a connector ecològic de rellevància. A més, podran existir no només elements a conservar, sinó també elements de la infraestructura verda a restaurar, per tenir un potencial valuós per formar part d’aquesta xarxa encara que actualment es trobin degradats.
Per això, l’Estratègia va acompanyada d’una eina tècnica: la Guia metodològica per a la identificació de la infraestructura verda a Espanya. Aquesta guia, que s’està ultimant, complementa a l’Estratègia nacional i ha comptat amb la col·laboració de tots els participants en el desenvolupament d’aquesta.
METES DE L’ESTRATÈGIA
Les altres 8 metes de l’Estratègia són:
- Reduir els efectes de la fragmentació i de la pèrdua de connectivitat ecològica ocasionats per canvis en els usos de terra o per la presència d’infraestructures.
- Restaurar els hàbitats i ecosistemes degradats d’àrees clau per afavorir la biodiversitat, la connectivitat o la provisió de serveis dels ecosistemes, prioritzant solucions basades en la natura.
- Mantenir i millorar la provisió de serveis dels ecosistemes dels elements de la infraestructura verda.
- Millorar la resiliència de la infraestructura verda afavorint la mitigació i adaptació al canvi climàtic.
- Garantir la coherència territorial de la infraestructura verda mitjançant la definició d’un model de governança que asseguri la coordinació entre les diferents administracions i institucions implicades.
- Incorporar de manera efectiva la infraestructura verda, la millora de la connectivitat ecològica i la restauració ecològica en les polítiques sectorials de totes les administracions, especialment pel que fa a l’ordenació territorial i l’ordenació de l’espai marítim i l’avaluació ambiental.
- Assegurar l’adequada comunicació, educació i participació dels grups d’interès i la societat en el desenvolupament de la infraestructura verda.
PROGRAMES DE TREBALL triennals
Aquestes metes estratègiques s’executaran a través de 50 línies d’actuació que, al seu torn, es duran a terme mitjançant accions concretes. Per exemple, l’Administració General de l’Estat desenvoluparà les seves accions en l’àmbit de les seves competències mitjançant Programes de Treball triennals. Aquest esquema general ha de ser replicat per les comunitats autònomes en el desenvolupament de les seves respectives estratègies autonòmiques, que hauran d’estar aprovades en un termini màxim de tres anys des de la publicació d’aquesta Estratègia en el Butlletí Oficial de l’Estat, incloent a més les accions necessàries en cada línia d’actuació.
L’Estratègia planteja un calendari amb fites i avaluacions intermèdies amb l’objectiu últim d’aconseguir en 2050 la consolidació d’aquesta infraestructura verda del territori a escala estatal mitjançant la restauració d’ecosistemes degradats, l’aplicació de solucions basades en la natura, la integració de la infraestructura verd i els seus objectius en les polítiques sectorials estratègiques, la planificació i ordenació territorial d’elements clau per a la infraestructura verda a diferents escales (local, metropolitana, comarcal, regional i nacional), la posada en marxa de models de governança que garanteixen la coordinació interadministrativa i interterritorial, la plena integració de la infraestructura verda en els processos d’avaluació ambiental de plans, programes i projectes sobre el territori i la conscienciació social,el compromís i la coresponsabilitat d’actors estratègics.
CONTROL I SEGUIMENT DE L’ESTRATÈGIA
A més dels Programes de Treball, també es durà a terme un seguiment de l’acompliment dels objectius de l’Estratègia Nacional en el seu conjunt, tenint en compte els resultats dels Programes de Treball i les anàlisis o informes específics que s’hagin realitzat, així com una revisió inicial en 2023 i Informes d’Avaluació intermèdia (2030 i 2040) i final (2050) de l’Estratègia nacional.
XARXA TRANSEUROPEA D’ESPAIS NATURALS
Entre els compromisos fonamentals de la nova Estratègia de la UE sobre biodiversitat fins al 2030 està donar protecció jurídica al 30% de la superfície terrestre i marina de la UE, com a mínim, i incorporar corredors ecològics, dins d’una autèntica Xarxa Transeuropea d’Espais Naturals. Els Estats membres tindran fins a finals de 2023 per demostrar que han realitzat avenços significatius en la designació jurídica de nous espais protegits i en la integració de corredors ecològics.
L’Estratègia Nacional d’Infraestructura Verda i de la connectivitat i Restauració Ecològiques s’emmarca en aquest context i també en el de l’adaptació al canvi climàtic.
CLAU EN L’ADAPTACIÓ AL CANVI CLIMÀTIC
La connectivitat ecològica és un aspecte clau per a l’adaptació a l’canvi climàtic atès que nombroses espècies de fauna i flora silvestres, tant terrestres com d’aigua dolça i marines, hauran de realitzar desplaçaments per adaptar les seves àrees de distribució en resposta als canvis en les condicions climàtiques locals i en la composició de la coberta vegetal. A nivell ecosistèmic, el canvi climàtic afecta no només a l’extensió i la condició dels ecosistemes, sinó també als serveis que proveeixen.
En aquest sentit, la naturalesa és un aliat crucial en la lluita contra el canvi climàtic, ja que regula el clima, i les solucions basades en la naturalesa, com la protecció i recuperació de zones humides, torberes i ecosistemes costaners, o la gestió sostenible de zones marines, pastures i sòls agraris i forestals, seran essencials per a la reducció d’emissions i l’adaptació al canvi climàtic. El desplegament de la infraestructura verda ens ajudarà a refredar les zones urbanes ia mitigar l’impacte de les catàstrofes naturals, entre d’altres aspectes.
Font: MITECO
