L’agricultura catalana potencialment ja no és capaç, o està al límit, de poder abastir d’aliments el nostre territori.
Ha augmentat de forma molt important la població, i hem crescut sovint contra les zones agrícoles més productives, transformant el nostre potencial productiu estratègic en habitatge i indústria.
Les ZEPA d’aus estèpiques recau sobre espais on l’activitat agrícola és el que confereix el valor.
La solució de la protecció dels hàbitats estèpics en el sistema de reg del Segarra- Garrigues, ha d’estar en el conjunt, més que en l’exclusió de parts, i el lideratge ha de ser dels gestors actuals, i per tant del món rural.
Catalunya és un país petit, de les tres i escaig milions d’hectàrees de superfície, un milió són agrícoles, de les quals un 30 % actualment es reguen. Amb els nous regadius planificats i en execució, aquest 30 % passarà a ser un 40 %, inclòs el sistema de reg Segarra- Garrigues.
Sobre aquest territori actualment hi viuen set milions de persones, i l’agricultura catalana potencialment ja no és capaç, o està al límit, de poder abastir d’aliments a aquesta població. Allò que és un repte de la cooperació internacional vers els països del tercer món, la sobirania alimentària, Catalunya està a punt de perdre-la.
També en el sòl agrícola, hem tingut un consum de luxe. Ha augmentat de forma molt important la població, i hem crescut sovint contra les zones agrícoles més productives, transformant el nostre potencial productiu estratègic en habitatge i indústria, amb un model avui qüestionat, o no tant perdurable com semblava en el moment de la seva implantació. Podríem pensar que som un país molt avançat, altament tecnificat, i que per tant podem assumir una dependència estratègica de l’alimentació. Però aquest no és el cas, la resta d’Europa no segueix el nostre model. Analitzat aquest fet en un context europeu, el cas de Catalunya és únic. Països com Alemanya, França, Dinamarca, …, tenen garantida l’alimentació de la seva població, amb un potencial productiu que com a mínim duplica les seves necessitats alimentàries. No hi ha cap territori europeu en pitjor situació que Catalunya, llevat de Portugal.
A Catalunya, l’àmbit metropolità contrasta amb les zones rurals, a les que se’ls hi sol·licita el manteniment dels usos tradicionals, buscant un equilibri de tot el conjunt. Els efectes ambientals de les potents transformacions en els àmbits metropolitans es compensen en els espais rurals, configurant un model que respon al de Catalunya- ciutat, amb una zona fortament urbana, i un rerepaís que proveeix l’àmbit urbà d’aliments, paisatge, aigua, … És en aquest context com s’entén en el territori l’exclusió de les ara 13.000 ha de regadiu del sistema de reg Segarra- Garrigues, més enllà de la resposta al mandat europeu per la insuficient protecció, certa, dels hàbitats esteparis. La sensació que a cop d’expert s’aterra en el territori i s’exclou un 30 % de la zona regable, aquest cop sota demandes de protecció, reproduint altre cop una actitud de consum de luxe que limita el ja malmès potencial agrícola del país, frustra les expectatives de creixement del sector primari, i alhora es posa en crisi una infraestructura planificada des de fa més de 80 anys, i avui en execució.
L’esforç que de ben segur es porta a terme per tal de compatibilitzar la protecció dels hàbitats de les aus estepàries i el reg, no sempre es resol amb propostes que conservin pel regadiu aquells espais també amb un major potencial de producció. En tot cas, els antecedents existents en els últims anys, en la delimitació d’aquests espais, amb diverses propostes sobre propostes, ha generat certa inquietud, i dubtes en la capacitat de planificació de les pròpies ZEPA. En aquest sentit, s’ha de dir que les ZEPA d’aus estèpiques recau sobre espais on l’activitat agrícola és el que confereix el valor. Aquesta activitat es fonamenta en el treball, any rere any, dels agricultors, autèntics i legítims gestors d’aquest territori. Es mereixen doncs una major consideració.
És cert que l’exclusió del regadiu en espais protegits es compensa econòmicament, generant però un sostre, limitat a la valoració que fa el conjunt del país a la servitud a que se’l sotmet. Aquest escenari talla qualsevol iniciativa de millora o competitivitat en el futur i genera per força frustració en els receptors de les càrregues.
La solució de la protecció dels hàbitats estèpics en el sistema de reg del Segarra- Garrigues, ha d’estar en el conjunt, més que en l’exclusió de parts, i el lideratge ha de ser dels gestors actuals, i per tant del món rural. A aquest rerepaís, generador de paisatge, aliments, aigua, …, no se’l pot sotmetre i compensar en forma de subsidi, sinó que es mereix un major nivell de reflexió, també per garantir la protecció dels sistemes naturals, evitant estratègies de planificació injustes, des de centres de decisió que se senten llunyans, i en tot cas, no adequats per un país petit com el nostre.
Ignasi Grau Roca
Vicedegà del Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Catalunya
Abril de 2009
