Articles – Agrònoms –
Ja queda poca gent que posi en dubte que la variabilitat climàtica està augmentant en les darreres dècades, fet que es tradueix en un increment de la vulnerabilitat econòmica i social de petits i mitjans agricultors a causa de la difícil adaptació dels cultius al canvi climàtic. Aquesta afectació, tot i ser generalitzada, provocarà conseqüències més greus en els països amb índexs de desenvolupament més baixos. S’estima que el 2050 aproximadament el 80% dels cultius s’hauran vist afectats per les conseqüències del canvi climàtic, que inclouran degradació de sòls, estrès hídric i modificacions en les dinàmiques de plagues i malalties.
Davant d’aquest escenari, cada vegada és més urgent desenvolupar estratègies globals de resposta, que necessàriament hauran de funcionar millor del que ho han fet els programes d’ajuda al desenvolupament. I és que també hi ha consens en el fet que, malgrat les bones intencions, molts dels esforços i recursos destinats a millorar la qualitat de vida dels països més pobres del món han estat un fracàs. Al final de la Segona Guerra Mundial es van crear grans institucions que, especialment des de la dècada dels 80, han intentat coordinar els programes de mitigació dels efectes negatius de la globalització nodrint-se de recursos aportats des d’allò que se’n deia primer món (i que cada cop té les fronteres més difuses), però massa sovint el destí d’aquests diners es decidia a milers de quilòmetres dels seus suposats beneficiaris. Ara bé, l’abaratiment dràstic de les comunicacions també ha portat conseqüències que ningú rebutja, com ara l’ampliació de mercats i l’augment de la velocitat de transferència del coneixement.
Si ens centrem estrictament en l’àmbit agrari, algunes de les mesures recollides pels programes d’adaptació de l’agricultura familiar al canvi climàtic inclouen la diversificació de cultius, la creació de noves varietats més eficients en l’ús de recursos, millorar el maneig del sòl per minimitzar l’erosió i millorar el drenatge i, fonamentalment, millorar la capacitat d’emmagatzematge i l’aprofitament de l’aigua. Tal com recullen nombrosos informes de la FAO, la disponibilitat d’aigua és el factor més important per determinar la capacitat adaptativa de qualsevol cultiu. Els últims estudis duts a terme en zones tropicals, en els quals l’equip d’AKIS International hem pogut participar, han demostrat la necessitat d’implantar instal·lacions de fertirrigació en llocs on mai havien estat necessàries, a causa de la creixent irregularitat de les precipitacions.
Fins i tot als països amb major tecnificació agrària i suficient disponibilitat d’aigua, la seva gestió eficient és ja no solament una qüestió mediambiental, sinó també de competitivitat (o fins i tot supervivència econòmica), ja que un ús òptim de l’aigua comporta un millor aprofitament dels fertilitzants i , sobretot, un menor consum energètic. En paraules del Banc Mundial, “una millor comprensió del vincle entre l’energia i altres sectors clau com l’aigua i l’agricultura (…) és fonamental per assolir els objectius energètics sostenibles”.
Queda molt per fer, i el temps és un luxe cada vegada més escàs. Assolir les fites de producció d’aliments marcades per les organitzacions internacionals, i fer-ho d’una forma cada vegada més sostenible, és un repte d’enormes dimensions que exigeix el compromís de tots els estaments de la nostra societat. En aquest sentit, s’ha d’exigir la implementació d’estratègies i polítiques nítidament enfocades a enfortir la captació sostenible i l’ús eficient de l’aigua en l’agricultura, però també s’ha de reconèixer la necessitat de comptar amb una col·laboració públic-privada cada vegada més gran en els projectes de cooperació, desenvolupament i fins i tot acció humanitària. I és que les administracions públiques i els organismes internacionals, sent actors principals (i imprescindibles) dels canvis tècnics i socials i de la gestió moderna dels recursos, no poden ser els únics responsables d’una transformació que ens implica a tots.
Si això s’aconsegueix, l’augment de la productivitat agrària serà la base per a la construcció d’infraestructures que serveixin per donar sortida a la producció excedent cap als mercats, i al mateix temps aquestes infraestructures seran aprofitades per distribuir altres productes importats. La globalització no ha de ser mai unidireccional (no es tracta només que els països en vies de desenvolupament s’obrin als mercats internacionals, sinó que s’estableixin normes de les transaccions que siguin justes), i el desenvolupament, si és sostenible, ha d’afectar tots els nivells de la societat, però ha de començar pels petits i mitjans agricultors.
El desenvolupament rural sostenible i la millora de la resiliència de l’agricultura familiar davant el canvi climàtic i les fluctuacions de preus dels aliments són objectius globals perseguits per diferents entitats a tot el món. I la correcta gestió de l’aigua és el camí necessari per arribar-hi, tant des del punt de vista mediambiental com econòmic. Les transformacions en regadiu (fins i tot regadius de suport per assegurar produccions mínimes), l’expansió de la tecnologia de reg i la gestió eficient dels recursos hidrològics són les principals forces motrius del progrés, i tenen un impacte diferencialment més important en els països en vies de desenvolupament. Les polítiques de subvencions agràries als països desenvolupats (que es mantenen i s’han de seguir mantenint per qüestions estratègiques de protecció dels agricultors, tot i que no sempre es reparteixen de manera adequada) compensen els menors costos de producció dels països més pobres i per tant també tenen la conseqüència negativa de fer baixar els preus als mercats globals. I no s’ha de perdre de vista que, per assolir els objectius de desenvolupament, tots els agricultors han de poder guanyar-se la vida amb el seu treball. Dit d’una altra manera, la sostenibilitat de la producció agrària ha de ser, també, econòmica.
En resum, calen eines, recursos i coneixement, però posats a disposició de qui hagi d’utilitzar-los, en el moment i el lloc adequats. Si aquests esforços aconsegueixen els seus objectius, tots hi sortirem guanyant. Però cal tenir present que no pot haver-hi aliments sense agricultura, i no pot haver agricultura sense aigua… ni sense agricultors.
Víctor Falguera.
Enginyer Agrònom, col·legiat núm. 1751.
Doctor en Ciència i Tecnologia Agrària i Alimentària per la Universitat de Lleida.
Doctor en Enginyeria i Tecnologies Avançades per la Universitat de Barcelona.
Research Manager d’AKIS International.
Data Analyst d’E-STRATOS.
