És un contrasentit que mentre hi ha més de 800 milions de persones en el món que passen fam, i que morin 5 milions de nens a l’any per desnutrició, a Occident el problema de l’agricultura és de la superproducció i d’excedents. Ja es veu que el problema de la fam en el món no és de manca d’aliments, sinó de balafiament i mala distribució.
És ben sabut que els cereals són els productes bàsics en l’alimentació humana, bé directament o després de la seva transformació en productes pecuaris, constituint el 80 % de l’alimentació de la població mundial. Doncs bé, durant el segle passat, mentre aquesta població mundial va créixer en un 100 %, la producció global de cereals es va incrementar en prop d’un 400%. Vull dir amb això que no falten aliments en el món. Ho corroborava fa poc temps Olivier Longué, director general de “Acció contra la Fam”, citant dades recents de la FAO. Deia que, amb els aliments que s’han produït en el 2008 es podria haver alimentat a 11.000 milions de persones, gairebé el doble de la població mundial. Al mateix temps, és un contrasentit que mentre hi ha a prop de 1000 milions de persones en el món que passen fam, i que morin 5 milions de nens a l’any per desnutrició, a Occident el problema de l’agricultura és de superproducció i d’excedents. Ja es veu que si hi ha fam en el món no és per manca d’aliments, sinó pel balafiament i mala distribució.
La crisi que estem patint situa la fam no només en el tercer món, sinó en el nostre entorn immediat, en el que Joan Pau II anomenava el “quart món”, constituït per les borses de pobresa que es donen en el països rics, principalment al voltant de les grans ciutats. Puc donar-hi fe, doncs treball en un Banc d’Aliments i hem constatat que de principis de l’any passat a principis del 2009, s’ha incrementat el nombre de persones que necessiten de la nostra ajuda, en més d’un 50 %., principalment a causa del gran nombre d’immigrants que s’han quedat sense treball i que, al marge d’altres consideracions, són éssers humans que precisen l’ajuda de tots.
Bona ocasió per a reflexionar sobre el perill que suposa que a causa de la sequera i la pobresa, puguin morir de fam diversos milions de persones en algunes zones de l’Àfrica, així com que aquesta sigui la causa que empeny a tants a emigrar dels seus països per a poder sobreviure; però també que en el país de acollida, actualment, la situació està resultant gairebé tan desesperada com en el seu lloc de procedència, a causa de la crisi
Segurament el primer que ens ve al cap és el pensar en la necessitat que la comunitat internacional prengui mesures amb urgència per a remeiar la situació; però no estaria malament que penséssim també en el punyent que resulta comprovar que mentre uns ho passen tan malament, uns altres estiguem assistint a bodes i celebracions, en les quals ens serveixen uns aperitius pantagruèlics que fan que després vagi a les escombraries una bona part del suculent menjar. I que quan arriben festes especials com aniversaris o el Nadal, llençarem la casa per la finestra amb el marisc, galls dindis, torrons i altres delícies. És un sarcasme que mentre una bona part de la població mundial sofreix dèficit calòric, en el món occidental l’excés de calories i l’obesitat siguin causa de moltes malalties.
Potser algun intenti tranquil·litzar la seva consciència pensant que la responsabilitat en la solució als problemes de la fam en el tercer món és dels governs i institucions internacionals, i que en el plànol personal és molt poc o res el que es pot fer. I en part potser tingui raó. Mai he acabat d’entendre que en la política agrícola de la Unió Europea i dels Estats Units s’hagi tingut que recórrer moltes vegades al no cultiu d’alguns productes bàsics i la destrucció d’excedents, mentre que veïns nostres en aquesta " aldea global" en la qual vivim s’estiguin morint de fam. Com tampoc entenc que malgrat les promeses reiterades, el nostre país i molts altres del primer món, encara no destinin el 0.7% del PIB a ajudes al desenvolupament del tercer món.
No és cert, no obstant això, que no puguem fer res personalment. Com persones individuals podem, per exemple, privar-nos d’un poc del que ens sobra o malgastem, i potser dedicar el 0.7% dels nostres ingressos a ajudar a institucions benèfiques com Caritas o Mans Unides.
I quan agrònoms, coneixedors i en contacte amb el sector agroalimentari, potser podríem prestar la nostra col·laboració, canalitzant recursos alimentaris als Bancs d’Aliments, estesos ja per totes les províncies del nostre país, i que es dediquen a facilitar aliments a tot tipus d’entitats assistencials. Malgrat que anualment distribueixen milions de tones d’aliments, encara no arriben a satisfer totes les necessitats.
Si els ciutadans estem més sensibilitzats per aquests problemes i ho demostrem amb obres, potser els nostres governs també comencin a respondre a aquest clam d’ajuda dels que tan malament ho estan passant.
Frederic Gómez Pardo
