Amb un cert grau de perplexitat per com s’està engendrant l’anomenat projecte d’Eurovegas, sense informació d’allò que hauria de ser el més bàsic, del què i de l’on, el Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Catalunya i el Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Perits Agrícoles de Catalunya volen expressar en aquest escrit una opinió, que no vol concloure en un posicionament a favor ni en contra, sinó en la demanda de transparència i reflexió per la gravetat de la decisió.
Amb un cert grau de perplexitat per com s’està engendrant l’anomenat projecte d’Eurovegas, sense informació d’allò que hauria de ser el més bàsic, del què i de l’on, el Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Catalunya i el Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Perits Agrícoles de Catalunya volen expressar en aquest escrit una opinió, que no vol concloure en un posicionament a favor ni en contra, sinó en la demanda de transparència i reflexió per la gravetat de la decisió.
Iniciar un debat sense saber què és exactament el que es pretén i on es vol portar a terme, restant expectants de què un magnat americà decideixi que SÍ, ho vol fer, i ho vol fer AQUÍ, és certament un mal començament. En tot cas, sembla clar que el projecte està al voltant de l’oci, el turisme, el joc, i demanda un espai d’aproximadament 800 hectàrees.
A partir d’aquestes dues premisses, en principi certes, s’havia anat parlant repetidament del Baix Llobregat, del parc agrari, tot i que ningú l’havia proposat clarament com l’escollit, o com l’únic. Fet ja aquest pas, és bo que fem aparents, com ens correspon, els valors agraris d’aquest espai, més enllà dels ara ja tradicionals de tipus ambiental i paisatgístic.
La magnitud de superfície demandada sorprèn per les seves dimensions en un àmbit metropolità com el de Barcelona, sent equivalent a tot l’eixample.
Ficció on s’ha substituït l’eixample de Barcelona per un gran espai agrari, en
una superfície equivalent a la proposta d’Eurovegas
Sembla raonable pensar que en un país de progrés, com el nostre, ja ningú plantejaria la transformació d’un espai agrari com el que es proposa, malgrat la crisi i la necessitat immediata de generar llocs de treball.
El parc agrari del Delta del Llobregat no és una ficció, és una realitat, inserit en un àmbit metropolità i emmarcat en un continu urbà, talment com la ficció presentada.
Parc agrari del Baix Llobregat, delimitat per la ciutat aeroportuària, el Prat de Llobregat, el riu Llobregat, Sant Boi, Viladecans i Gavà
Hi ha tres espais agraris a Catalunya que destaquen per sobre de la resta, tant per la seva integritat i superfície, com pel seu potencial productiu. Aquests són principalment el delta l’Ebre, el delta del Llobregat, i el sistema deltaic Ter-Fluvià- Muga. També podríem parlar de la Tordera, i parts altes del Maresme i les grans zones agrícoles de Lleida, regades pels canals tradicionals construïts al segle XIX. En tot cas, aquestes extensions de gran importància agrícola, tenen la dependència de l’aigua i sense aquesta serien uns secans més aviat poc productius.
Contràriament, les zones de delta tenen un potencial productiu intrínsec, sense endolls, són fèrtils, el sòl és profund i l’aigua els hi és pròpia. Aquest potencial productiu multiplica per 10 el d’un sòl de secà, i a nivell de rendes podríem parlar que les multiplica per 30 o 40. Utilitzant un llenguatge de protecció ecològica, els deltes serien els parcs naturals de l’agricultura, autèntiques riqueses úniques al nostre país. Per tant, el delta del Llobregat, és agricultura i el seu potencial, malgrat ens l’hem menjat a bocins, encara és molt gran.
En llenguatge anglosaxó, a aquests sòls se’ls anomena "prime lands" i en qualsevol país, també en aquells que sovint tenim de referència, com els Estats Units, tenen un caràcter estratègic, que es deriva de la seva potencialitat productiva.
Semblaria raonable pensar que hi ha algú que vetlla per un país equilibrat en allò tan essencial com els aliments, per la suficiència alimentària. Aquesta suficiència, amb caràcter potencial, hauria de ser una garantia estratègica, o en tot cas una dependència estratègica, necessàriament plantejada en aquests termes, és a dir de dependència i d’estratègia, com l’aigua del Roine, o la connexió elèctrica de la MAT. O és que ens preocupa estar connectats a l’energia i a l’aigua, i no al menjar?
Avui a Catalunya som capaços de produir només un 40 % dels aliments que consumim. Podríem dir que hem ocupat l’hort i hem d’anar a collir a casa el veí.
En un context econòmic, l’agricultura i el seu sector industrial associat, la indústria agroalimentària, malgrat tenir poc glamour i passar molt desapercebuda, és paradoxalment el primer sector en pes en el PIB industrial català (més del 15 %), lleugerament per davant de la industria química i de l’automoció, entre d’altres. A més, és netament exportadora, i està aguantant com cap altre l’embat de la crisi. Tecnològicament és un sector capdavanter.
Té sentit, doncs, malmetre de forma irreversible una reserva de sòl agrícola de primer ordre, base del primer sector industrial català, innovador, netament exportador i que aguanta la crisi com cap altre?
Té sentit destruir una peça única, al bell mig de l’àmbit metropolità de Barcelona, no reproduïble en cap altre emplaçament del nostre país, que tossudament ha aguantat la pressió del creixement de l’últim decenni que ens ha portat a aquesta crisi terrible ?
Pot ser aquesta nova proposta un pas en el mateix sentit?
Algú, necessàriament amb les respostes correctes, haurà de prendre aquesta decisió, més enllà del desig concret del magnat americà.
